| -> Clic a la piràmide per anar al nivell superior 4 | -> Clic a les fletxes per navegar per les activitats socials |
La Guerra de Successió (1702-1714) va enfrontar Catalunya i la resta de països de la Corona d'Aragó amb Castella, en el marc d'un conflicte internacional d'abast europeu. Una de les principals conseqüències de la derrota va ser l'abolició de les Constitucions del Principat, el desmantellament institucional del país. En resum: la fi de l'Estat català.
Tot i alguns èxits inicials, els aliats van ser durament derrotats
a Almansa (1707). A conseqüència d'aquesta batalla, les tropes
borbòniques van ocupar els regnes de València i d'Aragó
i algunes comarques del Principat. Els furs d'aquells territoris van ser
abolits. Malgrat tot, els aliats aconseguiren importants èxits militars
fora de la Península.
El 1711 moria el pare de l'arxiduc Carles, l'emperador Leopold I, i accedí a la successió l'arxiduc. El tractat d'Utrecht (1713) va segellar la pau entre les potències bel.ligerants; Felip V s'hi consolidava com a rei d'Espanya, a canvi, però, d'importants concessions territorials i econòmiques als estats aliats. Des d'aquell moment, Catalunya va restar sola davant l'enorme potencial bèl.lic dels exèrcits franco-castellans.
Gravat del setge militar de Barcelona, el 1714
La Junta de Braços va acordar la resistència,
sota la direcció del general Villarroel i el conseller Rafael Casanova.
Però només dues places fortes podien resistir durant alguns
mesos el setge: Barcelona i Cardona. La capital del Principat va ser assetjada
per uns 40.000 homes, castellans i francesos. La Coronela, o milícia
urbana, es va encarregar d'organitzar la resistència, sota les ordres
del Consell de Cent; i els gremis es feren càrrec d'una part de la
muralla cadascun. D'altra banda, en diverses comarques es van emprendre
accions de guerrilla. En total, les tropes defensores de la ciutat eren
formades per 5.300 homes. La resistència de Barcelona va durar tretze
mesos i va provocar l'admiració d'una bona part de l'opinió
pública europea.
El general Bellver amb la Junta de Govern de Barcelona, l'onze de setembre de 1714
A les cinc de la matinada del dia 11 de setembre de 1714, uns 20.000 soldats van iniciar l'assalt a la ciutat, a través de set bretxes de la muralla obertes per l'artilleria. La resistència, arreu, va obligar el duc de Berwick, cap de l'exèrcit atacant, a fer entrar en combat les tropes de reserva. La resistència va continuar carrer per carrer i es va saldar amb prop de 4.000 víctimes. A primera hora de la tarda, la ciutat va capitular, després d'haver pactat amb el duc de Berwick la rendició sense represàlies. Res d'això no fou rtespectat.
* * *
Des de la fi del segle XIX, l'Onze de Setembre es va
anar convertint en una diada d'afirmació nacional dels catalans.
No fou fins l'any 1901 que la diada assolí presència al carrer, però la seva normalitat plena, amb participació de les institucions del país, amb l'homenatge pacífic i massiu dels ciutadans catalans, no s'aconseguí fins als anys trenta.
Arribat el règim democràtic, les manifestacions a Sant
Boi de Llobregat, l'any 1976, amb les llibertats democràtiques en
camí de consolidació, fou a la capital de Catalunya on tingué
lloc la celebració de la Diada de 1977. 
Després de les primeres eleccions legislatives democràtiques el 15 de juny de 1977, les forces polítiques que recollien la reivindicació de l'Estatut del 1932 eren clarament majoritàries, i la diada es plantejava com un plebiscit nacional.
El matí del dia 11 de setembre Catalunya era plena de banderes barrades; els balcons i els carrers proclamaven la catalanitat popular. A la tarda, una immensa manifestació, que superava el mil.lió de persones, reclamava a veu en crit: "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia".
Quinze dies després, el 29 de setembre, un reial decret de l'Estat restablia la Generalitat de Catalunya i Josep Tarradellas era reconegut com a President de la Generalitat.
