Dimarts 24/09 19 h Debat/Taula Rodona "La cohabitation inter-culturelle dans les villes" Moderadora: Elena Flores Lloc: Sala EUCLIDES |
Ponents: Silvana Panciera (Centre d'Action Sociale Italien - Univ. Ouvrière) Laura Serra (EAP, Generalitat de Catalunya) Khalili Abdelwahid (Avicenne et Jeunnesse Maghrébine) Javier Leúnda (Centro Español de Formación - Univ. Obrera) Philemon Mukendi (Zaire)(Centre d'Education pour le Développement des Communautés Africaines) |
La Taula Rodona, que per primera vegada a Brussel.les permetia de contrastar les respectives experiències de grups immigrants d'orígen divers (italians, asturians, catalans, magrebins, africans), va resultar molt interessant, i el debat, amb participació del divers i atent públic, molt enriquidor per als assistents.
Les exposicions es varen centrar en les diferents situacions socials de cada grup immigrant i la seva actitud enfront de les comunitats receptores. Les diferències són molt grans, no solament pel fet dels seus diferents orígens nacionals, sinó també perquè els diferents grups immigrants vàren arribar a Bèlgica en moments històrics diferents: els italians arribaven en massa als anys 50; els espanyols (asturians, sobretot) ho feien als 60, per a treballar a les mines valones; mentre que els magrebins i africans han arribat recentment. Els catalans, per la seva part, han estat sempre una immigració no massiva. L'economia que trobaven en arribar cadascun d'aquests grups era molt diferent; però era diferent també la societat. Efectivament, si els primers trobaven un país dominat pels walons, lingüísticament unificat (amb els problemes soterrats), i els segons arribaven en ple conflicte lingüístic i nacional , dels anys 80 ençà el país s'ha configurat en una estructura políticament federal i lingüísticament, en Comunitats homogènies (amb l'excepció de Brussel.les, oficialment bilingüe) (Vegeu Brussel.les, Babel).
Així, si bé italians i asturians han pogut integrar-se bé (al menys la segona o tercera generació), els magrebins i africans troben no un país sinó dos i en conflicte: amb quin s'han d'integrar, els pobres? . Tot això suposant que ho hagin de fer, és clar, cosa discutible.
Silvana Panciera basava la seva intervenció en els resultats d'una enquesta a joves italians de Brussel.les, en la que es tractava d'examinar el grau i contingut amb què els fills d'italians, ja nascuts a Bèlgica, contemplen les seves arrels italianes. És significatiu el resultat que, a grans trets, és el següent: aquests joves es senten italians, però més per a diferenciar-se de la gent d'aquí que per a sentir-se propers dels d'allà; de fet, el contacte pot reduir-se a ser d'un club de futbol, per exemple.
(Silvana Panciera i altres - Entre Souvenir et Avenir. Enquête sur les jeunes italiens de Bruxelles. Bruxelles: Barbiana éditions, 1990)
L'experiència que Laura Serra explicà era la que la Generalitat està portant a terme a les escoles de Catalunya, adreçada als nens de famílies àrabs (un 2% del total, concentrada bàsicament a Barcelona), consistent en: una assistència als mestres, combinada amb classes addicionals (fòra de l'horari escolar) segons convenis amb els Centres culturals àrabs; ajuda als pares, etc.
El principi és el de tractar d'ajudar als nens a integrar-se a la cultura catalana, a la vegada que se'ls ajuda en l'assimilació de la seva cultura d'orígen, que no es nega.
El debat pròpiament dit va resultar dispers, plantejant-se a la vegada qüestions específiques i d'altres molt generals. Algunes conclusions, malgrat tot, vàren ser recollides. La primera, que una condició a acomplir, tant per part de l'immigrant com de la població receptora és la de la "memòria compartida", que en realitat és una conseqüència de l'interès per l'altre. En la mesura en que el coneixement mutu és més gran, l'altre deixa de ser "altre" per a esdevenir més proper.
La segona ve després i s'hauria de traduir en solidaritat. Solidaritat, que es reclama primer de tot entre les comunitats immigrades, com a condició sine qua non per a reclamar-la de la població autòctona. No cal oblidar que hi ha múltiples relacions en tots sentits, i també s'enregistren actituds xenòfobes per part dels immigrats anteriors respecte dels més recents.
La tercera reclama que l'actitud positiva ha de ser la de la relació intercultural horitzontal i homogènia, tan lluny de la integració de l'una per l'altra com de la de "cadascú al seu recó".
En definitiva, s'ha de reconèixer que en les relacions interculturals no hi ha més camí que el dels principis democràtics: llibertat, igualtat i fraternitat (o solidaritat). En paraules d'un participant, cal "donner la voix, avoir la voix". És a dir, cal generositat per part dels que reben per a donar la paraula als qui arriben, i també cal que els immigrants prenguin la paraula, es decideixin a ser ells mateixos, sense complexos. I aprofitem per a recordar les grans dificultats de les organitzacions d'immigrats, tant per a ser reconegudes com per a aglutinar els seus.
(Resum per Isidre Canals, sobre notes de la moderadora Elena Flores)