-> Clic a la piràmide per anar al nivell superior 2

-> Clic a les fletxes per anar a Tintin i Ferrer i Guàrdia

Toone, els titellaires

Al bell mig de l'Ilôt Sacré, a la Petite-rue-des-Bouchers, a dues passes de la Grand'Place, hom pot assavorir encara el teatre de titelles "TOONE". Aquest era el nom (Antoni, en llengua brusselleer) del primert de la dinastia, que s'instal.là el 1830 al barri de Marolles, un barri popular on es perpetuè més que arreu el "brusseleer", no solament la llengua sinó també l'esprit sorneguer i impertinent tradicional del poble brussel.lés, que n'ha vist de massa colors per a prendre's res massa seriosament. Malgrat els canvis de lloc (no menys de de 5 fins a arribar a l'Ilôt el 1963), l'esprit, els titelles de fusta (refets mil vegades i sempre els mateixos) i, fins i tot el parlar, han perviscut al través de les generacions. No debades han estat membres de la mateixa família els que s'han anat passant la flama titellaire.

Un d'ells, Toone III (així, en xifres romanes, com fan els reis: una sornegueria més!) (1866-1898) va arribar a utilitzar quatrecents titelles, animats per uns equip nombrós i un cap de màquines, que representaven obres de capa i espasa, veritables "serials" per episodis, d'interminables peripècies. Un personatge ha perviscut al través dels anys: Woltje. Mig Sganarelle o Don Juan, mig Quick i Flupke d'Hergé, Woltje representa el seny popular, amb el qual s'identificaven fàcilment els espectadors, fent-se'n còmplices de les seves facècies.

El darrer de la dinastia, José Geal, després de ser membre del Théatre National, prengué el nom de Toone VII i continuà la tasca. Avui dia, el públic del que probablement és el darrer teatre estable de titelles per a adults del món, és internacional i Toone s'hi ha adaptat. També les obres, moltes d'elles versions "llibèrrimes" en clau sorneguera d'obres clàssiques (d'Aristòfanes, Shakespeare, Molière, etc.). Algunes, però, pròpies com les que el dramaturg brussel.lés Michel de Guelderode escrigué per a Toone als anys 30.