De l'Edat Mitja ençà, quatre idiomes són parlats a Brussel.les: el flamenc (derivat del vlaemsch, llengua popular dels Països Baixos fins el segle XVI); el való, que no és un dialecte del francès, sinó que prové i evoluciona directament a partir del baix llatí; el francès, importat de la cort de París per alguns membres de la noblesa local; i el brusselleer, dialecte de la ciutat, aparegut al segle VIII, i avui en risc d'extinció.
El paisatge lingüístic actual s'ha simplificat. Del brussel.lenc no queden més que algunes expressions aportades al francès, els acudits de les titelles de Toone, i poca cosa més.
Així, el que queda a Brussel.les és un francès, parlat pel 80% de la població (amb influències del való, del brusselleer i del flamenc) i un flamenc (amb influències del francès, del brusselleer i de l'alemany). Dues llengües no solament diferents, sinó enfrontades, vehicles d'expressió de dos pobles i dues mentalitats que alternen el menyspreu amb la sensació de greuge mutu. Just abans de la independència de Bèlgica (el 1830) era el francès l'agraviat; malgrat ser l'eina de comunicació de les classes altes, estava relegat per la dominació neerlandesa, de la qual es venjaria després de la revolució, esdevenint l'únic idioma oficial de la nova Bèlgica. Hom creia que podria constituir la base del sentiment unitari i patriòtic del paìs. Il.lusions! El conflicte lingüístic fou la cunya que obriria la primera escletxa a l'edifici nacional, que bé podria acabar enderrocat com un castell de cartes puix, en realitat, Bèlgica no existeix: fou inventada pels anglesos per tal de frenar les ànsies hegemòniques de francesos, neerlandesos i alemanys.
Al 1865 dos flamencs que no sabien francès foren sentenciats a mort després d'un procès desenvolupat exclusivament en francès. Aquest i altres fets similars provocaren les protestes subseqüents i, finalment, les primeres lleis lingüístiques.
Però el conflicte no feia més que començar: francòfons i flamencs veuen en la llibertat de l'altre una amenaça a la pròpia. Fou un temps en què els primers, més rics, progressistes, laics i urbans, menyspreuen als segons, considerats retrògrads, beats i pobres. Ara, però, la situació s'ha capgirat i la indústria tradicional valona (mineria i siderúrgia) està en decliu, mentre les noves indústries prefereixen instal.lar-se en terra flamenca; a més a més, els progressistes, ara, en disseny, en moda i comportament, són els flamencs, i també els rics, que s'avenen malament a compartir les despeses de la Seguretat Social, per exemple.
I Brusselles enmig, ciutat oficialment bilingüe, envaïda progressivament pels nous flamencs, que s'atreveixen fins i tot a reclamar Brussel.les com la capital d'un nou Flandes.
[Sobre la base de Bruselas, de Ovejero]
